«La cultura dels diners és una versió civilitzada de la llei dels més poderosos», afirma
L’escriptor de Barcelona, Guillem the Sala, acaba de publicar la novel·la «A Cent Toger per La Nacional» (L’editorial de L’Itra), establerta als anys 90 que l’autor va definir com «Pure Entertainment, però no està exempta de la dosi de mala llet dins de la comèdia «i això tracta aspectes com el classisme i el colonialisme.
«Un centrezè centre a la nacional» explica la història de Maria i Tere que, després de 30 anys, sense veure -les discorden «entre ells i reparar la memòria del seu amor a la joventut.
La sala va explicar que hi ha dues dones de 57 anys, una post -guerra produïda, amb una història d’amistat molt forta: Tere, una pujada i «una mena de Scarlett O’Hara que jura que no surt descalç» i Maria, que veuen en aquesta trobada l’oportunitat de corregir el passat i té la sensació que no ha viscut la vida que mereix.
L’escriptora va explicar que Maria és un personatge la imaginació de la qual es troba a les pel·lícules i que la novel·la és una mica la seva pel·lícula: «Després que fos una espectadora metafòrica i literal, interpreta una història amb un to de cinema», que l’autor va dir que va dir Va dir que va dir que va dir que va dir que es refereix a les pel·lícules de Quentin Tarantino, Coen Brothers i Takeshi Kitano.
La novel·la té tres capes: una primera desenvolupada el 1997 de la «acció pura»; Un segon compost pels «flashbacks» per a la infància dels protagonistes i un tercer que exerceix com a antecedents d’una societat, que es presenta com a civilitzada, però està marcada per diners: «La cultura dels diners és una versió civilitzada de la Llei més poderosa.
Va explicar que quan escriu, es troba a casa, a la «zona feliç» i va afirmar que, mentre estava a «El testimoni que utilitzava frases curtes, en aquest llibre era més elaborat amb un llenguatge més versàtil, tot i que l’aparença complica va ser la documentació sobre l’episodi colonial.
Llengua
Com en l’anterior «El que les bruixes», en aquesta novel·la torna a prohibir el castellà de nou, que l’autor veu com un reflex de la «diglosi complexa» i que per a ell no hi ha res més que un recurs que serveixi i oferir més informació del personatge.
Va dir que sap malament si aquest fet és controvertit, perquè només intenta descriure els personatges, però que li afecta una mica i assegura que no creu que «posi l’art al servei de cap causa».
L’editor Eugènia Broggi va dir que la sala ofereix un nou aspecte en cada novel·la, va destacar una crítica clara sobre el colonialisme i el classisme i que es considera un dels autors actuals que escriu millor en català, amb un «ús dúctil i natural i natural» .