La escriptora Sílvia Soler ha publicat aquest dimarts ‘Érem tan joves’ (Univers), on ha explicat que li ha agradat molt l’exercici d’escriure un llibre a partir de fotografies familiars: «Una imatge pot suggerir més de mil paraules», ha dit en una trobada amb periodistes.
En ‘Érem tan joves’, Soler remena en els àlbums familiars i descriu i presenta una sèrie de fotografies, a partir de les quals busca «tirar del fil» per explicar una anècdota o fer una reflexió.
El llibre forma part de la col·lecció ‘Joie de Vivre’ de Univers: «Parlant de fotos antigues, el toc de nostàlgia és força inevitable. Però sempre he dit que penso que si és una nostàlgia que no et paralitza, ens hem de permetre també el gust per la nostàlgia».
En l’obra, el lector recorre escenes familiars dels avantpassats de Soler, i dels seus pares, germans i fills, així com dels seus viatges i amistats, i també s’imagina –a través dels capítols finals– fotos que l’autora no va arribar a fer o fotos «impossibles».
«Molts casos, l’escriptora intenta deduir — assegura que amb total llibertat– el context de les imatges o qui apareix, imaginant quins motius els portarien a portar certs atuendos o a posar determinades expressions facials: «Això és el que jo volia fer, posar el focus per veure coses que a simple vista, a primer cop d’ull, no es veuen».
Així, al llarg de l’obra, l’autora descobreix la vida dels avantpassats de l’autora a Figueres o Bàscara (Girona); recorda els seus viatges a Londres o la Provença francesa, o rememora algunes de les seves festes de joventut.
Soler, citant a Joan Fontcuberta i Xavier Antich, ha reflexionat sobre si la fotografia pot ser un obstacle per a la memòria: «Ells defensen que quan tu recordes una tarda a casa amb els teus pares quan eres petit, si només la recordes, segurament el record es va ampliant i cada vegada és més gran. En canvi, si et mostren una foto d’aquell moment, el record queda encapsulat en aquella imatge».
«A la vegada, jo he comprovat que no és veritat. És a dir, que mirant fotografies dels àlbums se m’han despertat records que estaven en l’entorn de la fotografia o eren de l’època. Per tant, en realitat també amplien la memòria. Vull dir, que ja m’agrada aquesta contradicció», ha prosseguit.
La autora ha destacat que un cosí li va facilitar en un àpat familiar la fotografia més antiga que apareix al llibre, dels seus tataravis; després d’immortalitzar el moment amb una ‘selfie’, va pensar que probablement aquella foto no arribaria als seus tataranetos.
«Jo faig un àlbum a l’any, en digital, però en perdo moltes pel camí. I crec que se’n perdre moltes pel camí. De la mateixa manera que els correus electrònics no els conservem com conservem les correspondències dels escriptors morts», ha reflexionat.
Soler, que diu jugar amb la foto imperfeta i l’amistat imperfecta en alguns moments del llibre, ha posat en valor el paper de la foto analògica: «Potser eren una mica més autèntiques perquè no estàvem tan pendents de l’estètica, estàvem pendents de captar un moment que, per la raó que sigui, era bonic, o que teníem ganes de recordar».
Ha assenyalat que, en revisar els àlbums de quan era petita, s’ha adonat que el seu pare tenia molta tendència a fer fotos intentant «captar la vida quotidiana», cosa que relaciona amb el fet de no portar el mòbil a la butxaca a tot arreu.
La autora ha assenyalat la centralitat de la família, per bé o per mal: «Si no estimés la meva família, també és probable que escrigués molt sobre ells, com han fet milers d’autors».
En aquesta línia, posa d’exemple l’últim llibre de Natza Farré, ‘L’última vegada que et dic adeu’, que insisteix a recomanar de cara a Sant Jordi: «Són dues visions pràcticament contraposades de la família, però totes dues vam estar d’acord de seguida en què la família és molt important».
FONT